jueves, 11 de mayo de 2017

Trobada del mes de maig



Dilluns passat, trobada mensual dels diLLUMS d'arts al forn a Tortosa. Entre altres coses, vam comentar l'article proposat per Sisco Lahosa, vaig recomanar llibres com Alex, de Pierre Lemaitre, vaig fer una lectura, en col·laboració de Sílvia Panisello Cabrera dels sonets de Shakespeare, traduïts per Gerard Vergés, que recentment s'han reeditat, i d'un fragment d'un lllibre tan divertit i deliciós com Del bon humor tortosí, de Joan Moreria. Noemí Molinero ens va ensenyar els seus llibres infantils, vam parlar de traducció, vam gaudir de l'exposició de Llangostera que aquests dies hi ha al Forn de la Forn de La Canonja, vam fer tertúlia sobre la llengua i els models lingüístics, de forma molt distesa i riallera, comentant expressions ebrenques com "de matí manyana", o "a boqueta nit" (tertúlia que ha tingut continuïtat al nostre grup de whatsapp), vam menjar, vam beure, vam aprendre, vam compartir, vam riure....

La propera, el 5 de juny. Us la perdreu?

domingo, 7 de mayo de 2017

L'article del mes

Un nou article que Sisco Lahosa proposa per comentar, debatre o reflexionar:
.
De la veritat a la postveritat
Recordo la meva perplexitat quan, comentant un dia amb el director d’un gran diari de Catalunya els resultats de diverses enquestes preelectorals, li vaig expressar els meus dubtes sobre la validesa de moltes d’elles; havent treballat en recerques sociològiques fetes amb aquesta eina, conec alguna cosa dels valors relatius de les mostres; conec també una mica les trampes que fan algunes empreses a l’hora de fixar les mostres, que sovint no consten realment dels casos que anuncien sinó d’una proporció molt menor, que anul·la la fiabilitat dels resultats. Malauradament, entre nosaltres s’exerceix un control molt escàs de la qualitat d’aquests productes.
La resposta del director em va deixar glaçada: “No hi fa res. La notícia, en si mateixa, també crea opinió. I això és el que compta”.
Llavors em va semblar la reflexió d’un cínic. Estava davant un cas de postveritat, encara que jo no ho sabia: era un fenomen que només tenia un nom, el de falsedat. Però el cinisme s’ha generalitzat, i ho ha fet embolicant més la troca: el nom de postveritat esmenta la paraula veritat, no falsedat. Pot semblar una veritat, només que post. Com que som en una època de molts post –posthumanisme, postfotografia, postmodernisme, fins i tot – i ser post sembla de bon to, la postveritat potser també pot colar com qualsevol altra modernitat post. Que som en un moment de tornada de tot, sense saber encara, malauradament, on anem, i per això el que fem és, per ara, negar allò que ha existit, no anomenar allò que volem que sigui.
La reflexió sobre la postveritat és un repte que ens interpel·la directament. ¿Hem de deixar que es tergiversin constantment les situacions socials, que es doni per bona qualsevol versió de la realitat? Quin sentit té, llavors, que ens esforcem a escatir els fets i les seves conseqüències, si s’accepta qualsevol afirmació, contrastada o no, mentre contribueixi a escampar l’opinió que convé a qui disposa de l’altaveu? I no només ens interpel·la a nosaltres, sinó a tot tipus de recerca d’intent de trobar i difondre veritats útils. M’imagino la desesperació dels nutricionistes, per exemple, o dels farmacèutics, quan senten com es difonen postveritats que amenacen la salut de la població i quan, si intenten contrarestar-les, comproven que la seva veu no és sinó una més en el guirigall col·lectiu, un d’aquests fragments del mirall de la veritat que els déus van trencar al principi dels temps i que som incapaços de reconstruir.
Quines són les característiques de la postveritat que la fan, tanmateix, diferent de la simple i pura mentida? La postveritat és una manipulació de la veritat: no inventa un fet des de zero, sinó que parteix de qüestions i conceptes que estan legitimats en l’àmbit públic, que ja són presents en els mitjans de comunicació. És a dir, que ja ens sonen com a coneguts. I, a partir d’aquí, se’ls manipula fins a canviar-ne el sentit. Owen Jones, aquest escriptor anglès amb cara de bon noi, explica amb gran claredat com es va imposar a Anglaterra el pensament neoliberal en l’etapa de la presidenta Thatcher. “ Tot va ser obra dels think tanks* - diu-, i el secret consisteix a ser descaradament populistes”. Es tracta d’explicar les coses complicades d’una manera ben senzilla, a l’abast de tothom, i d’utilitzar elements emocionals, que mobilitzen perquè es presenten com a evidències. Cita, entre altres, una frase de Lord Bell, un dels factòtums d’aquella revolució neoliberal : “La publicitat consisteix a tenir una idea que capti la imaginació del públic i el faci canviar d’actitud o de conducta. I la política hauria de ser el mateix” ( Jones, El establishment, 2015). És així com es va soscavar el suport a l’estat del benestar explicant que era un invent per mantenir els dropos i els aprofitats, per després procedir a retallar-lo sense gaires protestes. O com es va desacreditar el sector públic i les seves empreses i serveis, dient que eren ineficaços, per poder després privatitzar-ho tot a baix preu entre la indiferència general.
Què contribueix a fer que les postveritats siguin acceptades i es difonguin? La simplicitat i l’emotivitat dels missatges incideixen en un sentiment difós entre gran part de la població: l’antiintel·lectualisme, les poques ganes d’escalfar-se el cap davant qüestions col·lectives que en gran part se’ns escapen; i també una lleu rancúnia contra la colla de tècnics saberuts que ho compliquen tot. És la base sobre la qual treballa el populisme: som el poble, hem de manar nosaltres i no els tècnics. Així que fora els tecnòcrates, preferim els cabdills, que parlen clar i fort i es fan entendre.
El populisme és molt antic, i encara cal saber què és realment populisme en aquest moment quan s’aplica a tort i a dret per desqualificar qualsevol adversari. Allò que s’està accelerant és el seu ús en els mitjans de comunicació. Ara que, entre nosaltres, el poder ja no es guanya amb les armes a la mà, calen altres armes; l’economia és la principal, però també, indubtablement, l’opinió pública. Si no fos manipulada, la gent podria acabar votant persones que s’esforcen pels interessos col·lectius. Un gran perill per a les elits, per al capital, per a l’1% que aspira a quedar-s’ho tot. La guerra dels nostres temps ja no es fa amb tancs, sinó, en gran part, amb paraules que ens amaguin la veritat i la converteixin en postveritat.
Marina Subirats – Sociòloga-
(Diari ARA. 29 d’Abril del 2017)
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Think tanks: Institució investigadora o qualsevol altre tipus d’organització que ofereix consells i idees sobre assumptes de política, comerç i interessos militars. Normalment aquest terme es refereix específicament a organitzacions on uns quants teòrics i intel·lectuals pluridisciplinaris elaboren anàlisis o recomanacions polítiques.


Alguns exemples: CIDOB, FAES, FRIDE.

Demà, diLLUMs

Demà dia 8 és el primer dilluns de mes i, per tant, toca trobada dels diLLUMS d'Arts al forn, un col·lectiu on no cal inscriure’s, on tothom és benvingut.
Com sempre, una trobada oberta a tothom qui vulgui vindre, per veure si surt alguna iniciaivita cultural interessant o, simplement, per gaudir de la companyia i la tertúlia, acompanyades de les tapes que ens oferiran al Forn de la Canonja.
Anemu-vos, i informeu a tothom que pugui estar interessat/a: escriptores, músics, pintores, fotògrafs, mims, trapezistes, ceramistes, o, simplement, gent amant de la cultura i de l'art.

Us convidem a portar  una mostra de la vostra obra per a comentar.

lunes, 24 de abril de 2017

IV Trobada d'escriptors de les Terres de l'Ebre



Sumar i xalar són dos dels verbs que procuro conjugar quan organitzo activitats culturals. Trencar barreres, fer més propers els llibres i els seus autors, col·laborar, conèixer-se, estimar.
Amb aquest ànim, Ricardo Gascón, llavors president de l’AMPA del més antic dels instituts de Tortosa, impulsà el 2014 un esmorzar de Sant Jordi per a agafar forces alimentícies i anímiques de cara a la diada del llibre i la rosa.
I amb aquesta idea també, fa un i mig, vaig idear les trobades periòdiques d’amants de la cultura (creadors i usuaris) dels diLLUMs d’arts al forn, el primer dilluns de cada mes.
Fruit d’aquestes dues il·lusions, aquest passat dissabte, 22 d’abril, ha tingut lloc la IV Trobada d’escriptors de les Terres de l’Ebre, amb un esmorzar i un dinar al Forn de la Canonja, que ha reunit una cinquantena d’autors (no tan sols literaris) arribats, no tan sols de Tortosa, sinó de tots els punts cardinals (L’Ametlla de Mar, Amposta, L’Aldea, Deltebre, Alcanar, Arnes, Jesús, Campredó, Godall, Móra d’Ebre, Vilafranca dels Ports, Falset…), gràcies a la col·laboració d’Òmnium Cultural i l’Ajuntament de Tortosa.
L’ambient és distès, les tertúlies petites s’intercalen, amb el violí de fons d’Òscar Olagaray, autors novells congenien amb els més veterans, vells amics brinden i es donen forces, suren complicitats entre el sol agraït d’abril, brollen projectes, idees, i, sobretot, emocions.
Cal destacar la presència, sempre enginyosa i alegre, de Manuel Pérez Bonfill, que rep un quadre amb el seu retrat de mans de l’autor, Agustí Forner.
Per simbolitzar l’intercanvi i la suma d’idees, es sorteja una panera amb obres aportades pels propis participants, amb un final màgic força propici per a un conte. Per a l’elecció del número que definirà la persona guanyadora, ens posem en mans del més petit de la trobada, un xiquet que tot just camina que, sota l’atenció de tots els presents i amb delicada tendresa, posa el dit sobre una de les cartes. I qui s’emportà el lot de llibres és son pare, l’escriptor Fèlix Edo que, hores més tard, recordarà que un dels seus besavis va ser mag.

La màgia dels llibres, la màgia de la vida.

martes, 4 de abril de 2017

Trobada del mes d'abril




Ahir, nova trobada al Forn de la Canonja de Tortosa del col·lectiu dels diLLUMs d'arts al forn a les quals, us recordo, tothom està convidat a participar.
Ahir, Sílvia Panisello i Sílvia Mayans ens van recitar alguna de les seves poesies, i juntament amb Jesús M. Tibau van fer una lectura d'un fragment del llibre Fins i tot els morts, de Benjamin Black.
Sisco Lahosa ens va proposar la lectura d'un nou article clultural que properament penjarem en aquest blog.
Però la vetllada d'ahir va servir per ultimar detalls de l'activitat que durem a terme per Sant Jordi, que consistirà en un esmorzar al Forn de la Canonja, el dissabte 22 d'abril, a les 9 del matí, que servirà per a agafar forces i, sobretot, per a trobar-nos tots els escriptors i escriptores que vulguin venir, i amants de la cultura en general. També hi haurà un dinar literari a les 14.00, al preu de 18 euros.
Més endavant donarem més informació. Caldrà inscriure's a dillumsdartsalforn@gmail.com
Agustí Forner ens va regalar una pintura al·legòrica per al dia de Sant Jordi, on es veuen representades diverses disciplines artístiques, com la literatura, la pintura i la música, totes elles presents a les trobades dels diLLUMS.
El Forn de la Canonja ens va oferir unes delicioses tapes que, com sempre, són una sorpresa.
La propera trobada, el 8 de maig.

lunes, 3 de abril de 2017

Hortum in bibliotheca

Article del mes que ens proposa Sisco Lahosa, publicat al diari Ara per Ponç Pons:
"Hortum in bibliotheca"

Vaig ser un lector precoç i, més que escriure, el que m'agrada és llegir,
estudiar, aprendre. La lectura va ser sempre una de les meves grans aficions. Les altres eren fer cabanes al bosc i jugar a futbol amb els amics.
En aquell temps, la pobresa es vivia alegre com el destí col·lectiu i l'única distracció possible que hi havia al nostre poble menorquí, a part dels llargs i teatrals oficis religiosos, era el cine dels diumenges.
Cine religiós, en blanc i negre, cowboys i algun Tarzan que jo intentava imitar, sense èxit, parlant amb els animals.
La meva vida de lector va estar lligada sempre a les golfes, on el meu pare, que era tallador de pell per fer sabates, tenia un taulell i cada vespre feia fores hores per mantenir la família.
Dins un armari guardàvem llibres (vides de sants, El diablo cojuelo, Don Quijote de la Mancha...) d'un frare agustí, avantpassat nostre, que havia estat ecònom de Roma i confessor particular dels papes Pius IX i Lleó XIII.
Nascut en un poblet d'una illa petita i oblidada, els llibres van ser la meva porta d'entrada al món i em van permetre viure apassionants aventures.
Que a través de signes escrits en un paper pogués sentir la veu d'una persona ja morta que m'explicava una història o em recitava un poema em va semblar la cosa més extraordinària i fascinant del món.
I llegir de nit, dins el llit, mentre a fora bramulaven aquelles fredes tramuntanades que somovien Menorca, un dels millors i més grans plaers que pot experimentar l'ésser humà.
A base de treballar cada estiu en els més variats oficis, vaig poder estudiar amb grans professors, però qui va exemplificar el meu prototipus de mestre va ser Perfecto E. Cuadrado, un savi atòpic, un encant de persona, un surrealista càvic i esquerranós, un revoltador de consciències, un maitre à penser que em va il·luminar la vida.
Vivia en un àtic ple de llibres que deixava solidàriament a tothom perquè pogués ampliar la bibliografia i cada classe seva era un retaule privilegiat d'oratòria,bonhomia, erudició, rigor científic i sentit de l'humor. Gràcies a ell, amb qui mantenc d'aleshores una efusiva amistat, vam poder descobrir el bo i millor de la vellutada llengua i la literatura portugueses. Una passió que mai no he perdut i em va permetre conèixer personalment Miguel Torga i tenir jubilosa relació d'estima i admiració amb José Saramago. Crec que en la literatura és on cada llengua assoleix la seva màxima expressió, on cada poble madura la seva personalitat i, menyspreats durant segles, crec que les noves generacions d'estudiants tenen dret a conèixer els principals autors que conformen el substrat humanista de la nostra catalana identitat.
Un poble sense literatura és un poble sense futur.
Com deia Günter Grass, "No hi ha espectacle més bonic que la mirada d'un nen que llegeix", i hem de fomentar entre tots el gust per la lectura perquè¨ ("En el principi hi havia la Paraula") és una eina civilitzadora que pot ajudar a frenar l'avenç de la barbàrie líquida i salvar molts al·lots de la trampa alienadora dels mòbils i els videojocs.
Què pretenen les noves lleis d'educació? Fer uns futurs robots de feina que mantenguin el sistema d'explotació que patim? Que els alumnes perdin la seva sensibilitat crítica i deixin de pensar, de qüestionar-se tot el que passa en la nostra injusta societat?
La literatura és una assignatura necessària, imprescindible, per arribar a entendre qui som, d'on venim i on ens volen dur, una matèria riquíssima, indispensable, per poder reflexionar sobre el sentit del que fem i la vida que portam.
Llegir és la millor manera de ser millors i més savis, més comprensius, més persones, ens ajuda a ser feliços i ens desentranya l'obscura matèria de la qual estan fets els somnis.
Llegim per tenir experiències, per viure més intensament.
Llegim i escrivim perquè, ja ho sentenciava Pessoa: "La literatura, com qualsevol art, és una demostració que no n'hi ha prou amb la vida", i segons Proust: "L'única vida realment viscuda és la literatura".
Un llibre és un amic, i una bona lectura, un massatge al cervell.
Enamorat de la literatura i els llibres, ara escric amb l'esperança de veure brillar la flama impresa de la vida en els ulls dels lectors, he descobert que, com asseverava una citació hebraica, "Déu va crear l'ésser humà per sentir-lo contar històries", i (cada dia valor i estim més la vida!) soc un home de paraula que se sent afortunat pel do i el privilegi de poder llegir.

miércoles, 8 de marzo de 2017

La trobada del mes de març





El 6 de març vam gaudir d'una nova trobada mensual, amb comentari de l'article proposat per Sisco Lahosa, amb propostes d'activitats de cara a Sant Jordi, amb la lectura d'un nou poema de Sílvia Panisello, amb la degustació dels plats proposats pel Forn de la Canonja, amb el ja tradicional cremat, i moltes coses més.
Us espreem a la propera, el 3 d'abril.