domingo, 31 de diciembre de 2017

Versos contra la violència, properes activitats

I us avancem el calendari de presentacions del llibre:
.
L'Ametlla de Mar, 14 de gener
Campredó, 19 de gener
Falset, 28 de gener
La Ràpita, 2 de febrer
Deltebre, 3 de febrer
Barcelona, llibreria Calders, 1a quinzena de març
Amposta,  21 de març

L'Ampolla, pendent concretar data
Arnes, pendent concretar data
Vall-de-roures, pendent concretar data

sábado, 30 de diciembre de 2017

Sobre Versos contra la violència, l'espectacle




A veure com començo per a intentar explicar les emocions d’ahir, abans, durant i després de l’espectacle Versos contra la violència, creat per Valer Gisbert, a partir dels textos del llibre homònim de més de 70 autors, publicat per Onada Edicions.
Del com i per què dels recitals, del llibre i de l’espectacle, ja n’he parlat i podeu trobar informació al blog dels diLLUMs d’arts al forn.
Per una vegada, em temo que no seré breu.
Temps era temps, un xiquet de Cornudella de Montsant d’uns onze anys, el petit d’una família senzilla d’un petit poble del Priorat. No sé ben bé per quin motiu, aquell  xiquet que era jo, i que encara sóc, li va agafar la mania de fer fitxes dels escriptors que coneixia a través dels llibres de text de la seva escola petita, humil, senzilla i, per cert, pública. Desava aquelles fitxes d’Espronceda, Machado i companyia en un arxidor d’anelles que fa temps que no trobo, però que està, segur, esperant-me en algun racó de casa de mons pares (el trobaré un dia, segur). Podria haver col·leccionat futbolistes o cantants, però es veu que llavors ja tenia inoculat el virus immortal de la lectura. Inimaginable en aquells temps convertir-me en escriptor, si jo era un xiquet petit, senzill, d’un poble fora del mapa, sense una vida apassionant i extraordinària.
Però vés per on, l’any 1983, amb 18 anys, escric el meu primer poema. I el 1992 escric el meu primer conte. I el 2001 publico el primer llibre, Tens un racó dalt del món. Però em feia recança atribuir-me el nom d’escriptor. En el fons, encara era el xiquet tímid, i senzill d’un poble petit amagat al mapa.
L’any 2005 obtinc el premi Marian Vayreda i publico Postres de músic. Fou el punt d’inflexió, tot i que desconec encara els mecanisme que van produir el canvi aparent. La persona tímida, reservada, i que mai prenia iniciatives que era llavors, i que encara viu dins meu, va reemprendre la dèria de col·leccionar escriptors que, en gran part, han esdevingut amics i amigues (el major èxit que m’ha donat la literatura). Recordo perfectament quins foren els primers: Estrella Ramon i Francesca Aliern. M’hi vaig posar en contacte quasi sense gosar, i la seva humanitat fou una porta oberta per a mi, de dos fulles. Després tot ha anat a gran velocitat, i la meva col·lecció d’escriptors/amics es compta per centenars, i fotògrafs, i pintors, i escultors, i ceramistes, i he buscat complicitats amb tots ells, i he organitzat no sé ben bé quantes activitats, algunes de petit format, íntimes i tendres, i d’altres cercant la màxima participació. I un dels meus objectius sempre ha estat sumar, col·laborar, provocar contactes, crear sinèrgies, posar autors veterans al costat de novells, multiplicar creativitats, enriquir-me d’humanitat.
La culminació ha estat amb el projecte Versos contra la violència, nascut de forma senzilla i des de la màxima emoció, convertida en recitals de poesia, en un llibre, en un espectacle, en un proper documental i....
Ahir, a primera fila de l’Auditori, no em podia sentir més feliç i agraït, orgullós d’amics i amigues amb tant de talent que treballaven junts per primer cop.
Després, enmig d’abraçades i de plors, mon fill va vindre a felicitar-me, i tot continua.
I un dia trobaré la llibreta d’anelles on col·leccionava escriptors, perquè mai no l’he perduda.
GRÀCIES
.
És molta la gent a qui estic agraït, i podria caure en la temptació de dir que no puc esmentar-los a tots, però ho intentaré, perquè la llista de gent que ha participat al projecte Versos contra la violència fa goig. Perdoneu si em deixo algú.
.

Marga Julià, Roberto Oliván, Marta Viladrich, Montserrat Hernández, Albino Tena, Alba Figueroa, Octavi Pla, Meritxell Sabaté, Josep Pons, Joan Camps, Ismael Villamón, Cinta Villamón, Júlia Redó, Gema Panisello, Marisa Valls, Joaquim Vilagrasa, Òscar Ologaray, Dolors Queralt, Ajuntament de Tortosa, Òmnium cultural, Antena Cultural URV Tortosa, Onada Edicions, Miquel Àngel Pradilla, Impremta Querol, El Forn de la Canonja, Institut Joaquim Bau, Mundo escénico, Susanna Ferreres, Marta Escolà, Adriana Alonso-Villaverde, Ajuntament de Roquetes, Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Agustí Clua, Andreu Carranza, Àngel Martí, Anna Maria Franco, Atzavara-arrels, Baltasar Casanova, Begonya Ferré, Biblioteca Mercè Lleixà, Carme Cruelles, Carmen Martínez, Conxita Jiménez, Cor Flumine, Daniel Ruiz i Pallach, diLLUMS d’Arts al Forn, Dolors Roo, Eduard Carmona, Eduard Sánchez, Eduardo Margaretto, Emigdi Subirats, Emili Rosales, Enric Panisello, Èrika Ferraté, Ernest Redó, Esther Baiges, Fede Cortés, Gerard Lluís Climent, Glòria Fandos, Jesús M. Tibau, Joan Arrufat, Joan Todó, Joana Serret, Jordi Duran, Josep Igual, Josep Messegué, Juan Manuel Garcia, Judit Torné, Lluís Martín Santos, Lluís Villavicencio, Manel Ollé, Manuel Pérez Bonfill, Mar de fora, Maria José Benlloch Estellé, Mario Pons, Màrius Pont, Miquel Franch, Miquel Reverté, Montse Boldú, Montse Pallarès, Núria Menasanch, Òscar Olagaray, Paco Murall, Pep Carcellé, Pep Carles, Pili Alegria, Rafael Haro, Ramon Sabater, Ricardo Gascon, Sergi Quiñonero, Sílvia Franzoni, Sílvia Panisello, Sinta Salvadó, Teresa Bertran, Tomàs Camacho, Txell Aixarch, Vicent Pelllicer, Xavier Aragó, Zoraida Burgos, Agustí Clua, Agustí Forner, Andreu, Brian Cutts, Carme Cruelles, Conrad Ibáñez López, Cristina Company, Elena Solé, Enric, Fèlix Edo Tena, Francesca Aliern, Gerard Vergés, Ignasi Blanch, Jere Soler Giménez, Joan Callau, Joan Gras, Josep Boldó, La Xicuela de Corriol Benlloch, Maria José Piñol, Montse Castellà, Núria Álvarez, Núria Ibáñez , Pilar Cabrera, Salvador Macip, Salvador Riera, Sandra Labenne, Santi Borrell, Sílvia Mayans, Toni Tèrmens, Valer Gisbert, Vicent Sanz, Xavier Miró, David Comuñas, Grup CREA.
.

Més informació:
Fotos de diversos autors en aquest àlbum
Emigdi Subirats
Àngel Martí
Montse Boldú
Atzavara-arrels
Canal Terres de l'Ebre
La Nova Escena
Fotos de Marta Escolà

viernes, 29 de diciembre de 2017

miércoles, 27 de diciembre de 2017

Versos contra la violència

No Us podeu perdre l'impactant espectacle que Valer Gisbert ens està preparant per a aquest divendres a les 21.30 hores, a l'Auditori de Tortosa, basat en el llibre Versos contra la violència, d'Onada Edicions
L'entrada és gratuïta, però millor si feu la reserva a dillumsdartdalforn@gmail.com
Se'n fa ressò la web Surtdecasa, on Valer explica alguns detalls de l'espectacle, i El Punt Avui.



jueves, 14 de diciembre de 2017

Versos contra la violència, l'espectacle


Versos contra la violència, l'espectacle.
Es tracta d'una adaptació teatral de Valer Gisbert, partint de textos del llibre, amb teatre, poesia, música, cant, dansa, il·lustracions.... I aquest espectacle, que servirà de tret de sortida del llibre, es podrà gaudir a:
 . 
Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa 
29 de desembre de 2017 
21.30 hores 

Serà un acte organitzat per l'Ajuntament de Tortosa, Onada Edicions, el col·lectiu diLLUMs d'Arts al forn i l'associació Mar de fora, amb la col·laboració d'Òmnium Cultural, Antena Cultural de la URV, el Forn de la Canonja, l'Institut Joaquin Bau, Mundo Luz i Impremta Querol.

L'accés serà gratuït, amb taquilla inversa d'un donatiu voluntari.
.
 Atès que l'aforament és limitat, us demanem que reserveu lloc posant-vos en contacte a dillumsdartsalforn@gmail.com 
També podeu aconseguir invitacions a La 2 de Viladrich, Arts i papers i la Biblioteca Marcel·lí Domingo.
.
 No tardeu a reservar la vostra localitat:  ja tenim 250 peticions!

lunes, 11 de diciembre de 2017

Versos contra la violència, l'espectacle. RESERVEU LOCALITATS!!!


Ahir informàvem de l'espectacle Versos contra la violència, l'espectacle.
Es tracta d'una adaptació teatral de Valer Gisbert, partint de textos del llibre, amb teatre, poesia, música, cant, dansa, il·lustracions....
I aquest espectacle, que servirà de tret de sortida del llibre, es podrà gaudir a:
.
Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa
29 de desembre de 2017
21.30 hores
.
Serà un acte organitzat per l'Ajuntament de Tortosa, Onada Edicions, el col·lectiu diLLUMs d'Arts al forn i l'associació Mar de fora, amb la col·laboració d'Òmnium Cultural, Antena Cultural de la URV, el Forn de la Canonja, l'Institut Joaquin Bau, Mundo Luz i Impremta Querol.
.
L'accés serà gratuït, amb taquilla inversa d'un donatiu voluntari.
.
Atès que l'aforament és limitat, us demanem que reserveu lloc posant-vos en contacte a dillumsdartsalforn@gmail.com  

No tardeu a reservar la vostra localitat: en 24 hores ja tenim 147 peticions!
.
I us avancem el calendari de presentacions del llibres:
.
L'Ampolla, 13 de gener
L'Ametlla de Mar, 14 de gener

Campredó, 19 de gener
Falset, 28 de gener
La Ràpita, 2 de febrer
Deltebre, 3 de febrer
Barcelona, llibreria Calders, 8 de març
Amposta,  21 de març


domingo, 10 de diciembre de 2017

Versos contra la violència, l'espectacle


Després dels recitals de Versos contra la violència dels dies 7 i 8 d'octubre, a La Ràpita i Roquetes, i després de l'edició del llibre, això no s'acaba aquí, i podrem gaudir de Versos contra la violència, l'espectacle.
Es tracta d'una adaptació teatral de Valer Gisbert, partint de textos del llibre, amb teatre, poesia, música, dansa, il·lustracions....
I aquest espectacle, que servirà de tret de sortida del llibre, es podrà gaudir a:
.
Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa
29 de desembre de 2017
21.30 hores
.
Serà un acte organitzat per l'Ajuntament de Tortosa, Onada Edicions, el col·lectiu diLLUMs d'Arts al forn i l'associació Mar de fora, amb la col·laboració d'Òmnium Cultural, Antena Cultural de la URV, el Forn de la Canonja, l'Institut Joaquin Bau, Mundo Luz i Impremta Querol.
.
L'accés serà gratuït, amb taquilla inversa d'un donatiu voluntari.
.
Atès que l'aforament és limitat, us demanem que reserveu lloc posant-vos en contacte a dillumsdartsalforn@gmail.com  
.
I us avancem el calendari de presentacions del llibres:
.
L'Ampolla, 13 de gener
L'Ametlla de Mar, 14 de gener

Campredó, 19 de gener
Falset, 28 de gener
La Ràpita, 2 de febrer
Deltebre, 3 de febrer
Barcelona, llibreria Calders, 8 de març
Amposta,  21 de març


Versos contra la violència, un llibre altruïsta


Una dada important: tots els beneficis de la venda del llibre Versos contra la violència, es destinaran a enviar-ne exemplars al màxim possible de centres d'ensenyament.

Versos contra la violència; els autors del llibre


Més de setanta són les persones que participen al llibre Versos contra la violència, majoritàriament amb poesies de tot tipus i estils, però també amb fragments de narracions, il·lustracions i algun article. 
La majoria dels autors/es són ebrencs, però també n'hi ha d'arreu, fins i tot de Madrid; gent amb molts llibres publicats, i d'altres que veuen publicada per primera vegada la seva obra, i també algun que ja no està entre nosaltres, físicament. 
El llibre és divers, es fa ressò de moltes veus, però totes amb repulsa a la violència.
Aquesta és la llista. Moltes gràcies a tothom per la generositat.
.
Agustí Clua, Agustí Forner, Andreu Carranza, Àngel Martí Callau, Anna Maria Franco, Atzavara-arrels, Baltasar Casanova, Brian Cutts, Carme Cruelles, Conrad Ibáñez López, Conxita Jiménez, Cristina Company, Daniel Ruiz i Pallach, Eduardo Margaretto, Elena Solé, Emigdi Subirats, Enric Panisello, Ernest Redó, Fede Cortés, Fèlix Edo Tena, Francesc Aliern, Gerard Vergés, Glòria Fandós, Ignasi Blanch, Jere Soler Giménez, Jesús M. Tibau, Joan Callau, Joan Gras, Joan Todó, Jordi Duran, Josep Boldó, Josep Igual, Josep Messegué, La Xicuela de Corriol Benlloch, Lluís Martín Santos, Lluís Villavicencio, Manel Ollé, Manuel Pérez Bonfill, Maria José Piñol, Mario Pons, Màrius Pont, Miquel Franch Cohi, Miquel Reverté, Montse Boldú, Montse Castellà, Montse Pallarés, Núria Álvarez, Núria Ibáñez , Núria Menasanch, Òscar Ologaray, Paco Murall, Pep Carcellé, Pep Carles, Pilar Cabrera, Pili Alegria, Rafael Haro, Ramon Sabater, Salvador Macip, Salvador Riera, Sandra Labenne, Santi Borrell, Sergi Quiñonero, Sílvia Franzoni Hernàndez, Sílvia Mayans, Sílvia Panisello, Sinta Salvadó, Tomàs Camacho, Toni Tèrmens, Valer Gisbert, Vicent Pellicer, Vicent Sanz, Xavier Aragó i Zoraida Burgos

Versos contra la violència, el llibre


El col·lectiu de diLLUMs d’arts al forn som un grup obert de gent amant de la cultura que de forma anàrquica i informal, ens trobem el primer dilluns de mes a Tortosa per compartir sensacions, idees, projectes... El passat 1 d’octubre al vespre, Ricardo Gascón, un dels participants més actius del col·lectiu, a través del nostre grup de whatsapp, va preguntar-li a Eduardo Margaretto, de  La Ràpita: Eduardo, com estàs?
Aquesta simple pregunta, unida a l’impacte emocional provocat per la violència injustificada i desproporcionada contra la ciutadania que havíem patit arreu del país, va desencadenar la necessitat de fer alguna cosa per intentar llepar les ferides, per mostrar la nostra solidaritat, mitjançant les eines que tenim al nostre abast: la paraula, els versos, la cultura. I d’aquesta manera van néixer els dos recitals Versos contra la violència, que van tenir lloc a La Ràpita, el 7 d’octubre, i a Roquetes, el 8 d’octubre, organitzats pels diLLUMS d’Arts al forn, per l’associació Mar de fora de La Ràpita, la Biblioteca Mercè Lleixà, i els ajuntaments de Sant Carles de la Ràpita i Roquetes.
En un temps rècord, i gràcies a la entusiasta col·laboració de tothom a qui ho vam proposar, els recitals van aplegar la participació d’una setantena d’escriptors, escriptores, músics i cantants, alguns de llarga trajectòria i d’altres inèdits fins aquell dia, i que pujaven per primer cop dalt d’un escenari. Teníem la necessitat de ser molts i d’estar junts, i l’emotivitat impregnà tot el cap de setmana, amb àmplia repercussió als mitjans de comunicació que, aquest cop, sí foren sensibles a un acte cultural, que era molt més que cultural.
I el cúmul d’emocions viscudes ens va empènyer a anar més enllà, perquè foren moltes les persones que ens enviaren textos a través de les xarxes, que no pogueren assistir als recitals, i volíem que restés quelcom material d’aquests moments viscuts. Naixia Versos contra la violència, el llibre, gràcies a la immediata predisposició i facilitats d’Onada Edicions, editorial vinculada al territori i amb una filosofia més enllà dels interessos empresarials.

I aviat tindreu el llibre a les mans, amb textos propis llegits els dies dels recitals, amb il·lustracions, amb textos arribats d’arreu dels Països catalans, i de més enllà, perquè no ens importa l’origen, ni la llengua, sols el menyspreu a l’ús de la violència per imposar les idees, perquè el paper sempre guanya la pedra.
Seguirem informant.
La il·lustració de la portada és de Pep Carles.
.
Tots els beneficis de la venda de llibres es destinaran a enviar-ne exemplars al màxim possible de centres d'ensenyament.

martes, 5 de diciembre de 2017

Homenatge premiats 2017. Cultura ebrenca .


El primer dilluns de cada mes té lloc una trobada mensual del col·lectiu diLLUMs d’arts al Forn, on es reuneixen gent ebrenca amant de la cultura al Forn de la Canonja de Tortosa amb l’ànim  de buscar punts d’unió, de compartir sensacions i inquietuds culturals i de tota mena. Durant la trobada del passat 4 de desembre, última de 2017, es va voler homenatjar la gent de la cultura que ha obtingut premis durant el darrer any.
Entre altres, van assisitr com a persones guardonades Baltasar Casanova, Carles Castellà, Irene Prades, Jesús M. Tibau, Jordi Duran, Josep Pitarch, Marina Pallás, Mercè Falcó, Miquel Reverté, Sílvia Panisello, Sònia Castelló i  Valer Gisbert, a més d’Emigdi Subitats, Joan Panisello, Manel Ollé i Gustau Moreno que no varen poder assistir
Òmnium Cultural va oferir un brindis amb cava.




sábado, 2 de diciembre de 2017

Trobada de desembre

Aquest dilluns 4 de desembre la trobada mensual serà especial, perquè voldrem homenatjar totes les persones ebrenques del món de la cultura que han rebut algun premi durant el passat any.
En són molts i moltes, i una bona colla seran presents al Forn de la Canonja.
Òmnium Cultural ens obsequiarà amb un brindis amb cava.
Us deixem una mostra de les persones premiades:
.
Baltasar Casanova:  XXXVIII Premis Literaris de Calldetenes: Premi Armand Quintana de narrativa, Pel crestall de les solituds i  Accèssit al XXIII Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu amb Rojos de sang els arrossars
Carles Castellà: XVII Premi Ciutat de Tortosa
Emigdi Subitats:   XXVI Premi Enric Bayerri d’ Història dels Premis Literaris Jesús- Catalònia, “L'entramat literari del primer Bladé".
Irene Prades: Premi Abanderat
Jesús M. Tibau:  XXII Premi Terra de fang de poesia, Sota la pell hi ha carn encara. 6è Premi de poesia Vila de Cambrils, Olor de capvespre
Joan Panisello: Premi d’escultura Agustí Vizcarro La Pin, ‘Olivera mil·lenària
Jordi Duran: Premi d’Assaig Artur Bladé i Desumvila, “De missa i de dretes. Daniel Serres i Loran, advocat i polític”
Josep Pitarch: Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó, Deslliureu-nos de qualsevol mal
Manel Ollé: IV edició dels premis literaris Castell d'Ares de narrativa IN MEMORIAM
Maria Pallàs:  XXVI Premi Enric Bayerri d’ Història dels Premis Literaris Jesús- Catalònia, “Un segle de premsa tortosina, 1845 – 1938”
Mercè Falcó:  Premi Autor Revelació amb la novel·la 'L'illa de Bembé
Miquel Reverter: 36 Premi de poesia “Mossèn Ramon Muntanyola” I si tremolo i tinc el cor glaçat
Sílvia Panisello: XIX Premi Ramon Ferrando Adell de poesia, La calaixera

Valer Gisbert: XXXV Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, '8.834 passes'

L'article del mes

L'article que tots els mesos ens proposa Sisco Lahosa:
Preàmbul: En motiu de tot el que hem anat vivint, políticament i socialment parlant aquests darrers temps, reflexions com les que aquest diplomàtic, filòsof, polític i assagista italià ens fa, no deixen de tenir plena vigència. Quantes coses hi ha que no sabem i que ens tenen com protagonistes!. Han passat els anys i encara ara continuem tenint la sensació que entre “el palau i la plaça” no només hi ha una distància física o de funcions, també hi ha molta “falta de transparència”.
Malauradament la majoria de mitjans de comunicació ni ajuden ni ajudaran a espargir aquesta “boira”, ans al contrari, si no anem vius, ens la faran més espessa.
.
La boira entre el Palau i la plaça és sempre densa : ... “ No us sorprengueu que no se sàpiguen les cosses del passat [...] perquè si ho considereu bé, no tenim notícia veritable de les presents [...] i sovint entre el palau i la plaça hi ha una boira tan espessa o un mur tan gruixut, que, en no poder penetrar-h l’ull dels homes, el poble sap tant d’allò que fa qui governa o de les raons per què ho fa com de les coses que es fan a l’Índia.” Guicciardini, Francesco (1483-1540)*
.
Entre els consells dispensats en forma d’”admonicions”, aquest “aforisme” és un dels més cèlebres que es troben en els Ricordi de Francesco Guicciardini*. Valent-se d’una experiència madura al llarg de divuit anys (1512-1530) d’activitat política i diplomàtica, l’autor reflexiona sobre la “boira” que s’interposa entre la plaça i el palau. Palazzo Vecchio i piazza della Signoria, a Florència, es converteixen, doncs, en el símbol del misteri que envolta els llocs on es deté el poder, inaccessibles als governants ,que, des de fora, voldrien entendre el que realment s’hi fa. Entre qui governa i qui no governa s’estableix la mateixa relació asimètrica que hi ha entre qui sap i qui no sap:“El poble en sap tant d’allò que fa qui governa o de les raons per què ho fa com de les coses que es fan a l’Índia”. Però aquest “no saber” no depèn ni de la distància temporal ( “ No us sorprengueu que no sàpiguen les coses del passat”), ni de l’espacial (“no conèixer les coses que es fan a les províncies o en llocs remots”). Es tracta més aviat de la impossibilitat natural de penetrar en les seus on s’exerceix el poder, perquè entre el príncep i els seus súbdits hi ha sempre una “boira” o un “mur” que no deixa veure més enllà. No és sorprenent, per tant, que el món estigui ple d’opinions equivocades i efímeres ( “ És per això que el món s’omple fàcilment d’opinions errònies i vanes” ). I encara que per Guicciardini – que va viure en una època marcada per rapides mutacions- l’univers sencer dels intercanvis socials sembli governat per la il·lusió i per la impossibilitat d’establir-hi regles absolutes, la lectura del seu aforisme legitima una pregunta: ¿ avui, a segles de distància, la boira entre el palau i la plaça s’ha dissipat, o bé s’ha tornat encara més espessa?.
.
*-Busqueu: Guicciardini, Francesco a metahistoria.com/ biografies.
.
**- Podreu trobar aquests i altres textos a: “ Clàssics per a la vida” de Nuccio Ordine,

editat per Quaderns Crema. Barcelona,2017.

martes, 7 de noviembre de 2017

diLLUMs d'arts al forn, el logo

I gràcies a Josep Boldó, el nostre col·lectiu disposa ja de logo:


Trobada de novembre


Ahir trobada mensual dels diLLUMS d'arts al forn a Tortosa. Baltasar Casanova ens va llegir un fragment de l'obra Rojos de sang els arrossars, amb què fou finalista al premi literari de Manlleu i vam fer tertúlia amb base a article proposat per Sisco Lahosa, i Josep Maria Bonet ens parlà del seu proper disc, i vam tastar els panellets de Núria Menasanch, i vam beure i menjar les tapes del Forn de la Canonja. 
I vam presentar el nostre logo.

domingo, 5 de noviembre de 2017

L'article mensual

L'article que cada mes ens proposa Sisco Lahosa. Entre noticies, convocatòries, missatges i neguits, prenem temps per reflexionar i anar paint:
 .
Però, tot això és legítim?
Des de fa uns mesos, un problema travessa tots els debats sobre les iniciatives legislatives i executives promogudes pel govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Especialment, aquelles que no són reconegudes pel govern espanyol com a ajustades a l’ordenament jurídic constitucional, no pas perquè siguin inconstitucionals per se i, com a tals, il·legals, sinó perquè els intèrprets amb autoritat constitucional reconeguda formalment, tot i la seva submissió a les directives polítiques de l’executiu, les consideren com a tals, encara que, com qualsevol interpretació, pugui ser discutida per uns i altres intèrprets igual d’autoritzats però no reconeguts. Aquest problema és la diferència entre legalitat i legitimitat, un tema clàssic en la filosofia del dret i en el pensament polític modern.
Des de les instàncies de poder espanyoles ( legislatives, executives i judicials a l’uníson) es repeteix que els que no és legal no és legítim. Des del govern i el Parlament catalans, al contrari, se sosté que no tot el que no és legal pot considerar-se il·legítim, i, en conseqüència, que és possible promoure iniciatives legislatives encara que no siguin reconegudes com legals perquè són, precisament, legítimes. Per a uns, així, legítim és sinònim de legal, mentre que, per als altres, hi pot haver coses legítimes que no siguin estrictament legals. Deixo molt conscientment de banda disbarats teòrics, insostenibles de manera racionalment argumentada, com el que Rajoy ha estat afirmant, i amb ell tota la tropa que repeteix el seu argumentari, des del 7 d’octubre ( “el que no és legal no és democràtic”) , perquè és difícil trobar antecedents d’una certa solvència per avalar una absurditat com aquesta.
Què volem dir quan parlem de “legalitat”? Què volem dir quan parlem de “legitimitat”? Com ja sabia Aristòtil, fa vint-i- cinc segles, és molt difícil, si no impossible, discutir sobre qualsevol cosa si abans no ens posem d’acord en el sentit que tenen les paraules. Per això, el que durant segles va ser considerat el filòsof sempre començava a pensar a partir del que , en grec, és la paraula més repetida en els seus textos : “légetai...” (“es diu...”). Preguntem-nos, doncs, què diem quan parlem de “legalitat” i de “legitimitat”. Pot ser un bon punt de partida per no perdre’s en consideracions impertinents des del punt de vista lògic.
El Diccionari de la llengua catalana de l’IEC defineix legal i legalitat com allò que és “conforme la llei”,. I, segons això, la legalitat d’alguna cosa depèn de la seva adequació a la llei, vigent en cada moment, i, per tant, provisional, transitòria o convencional. Legítim i legitimitat, tanmateix, és allò “ fundat en el dret, vàlid perquè és conforme a la llei, als principis acceptats”. És fàcil de veure que, tot i que el que és legal pot ser també legítim, el que és legítim desborda el marc estret del que és legal, ja que el que és legítim apunta a alguna cosa que troba el seu fonament més enllà de la llei, sigui “el dret” o siguin “els principis acceptats”. És d’aquest fonament, extrínsec a la llei, d’on deriva la legitimitat d’una cosa. Afegim, a més, que dret , segons entén el diccionari de l’IEC, és “la facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot”.
No hauria de ser gaire complicat d’entendre, veient només el significat de les paraules, i estalviant-nos una argumentació més completa d’autoritats, en l’àmbit de la filosofia del dret, per avalar aquesta obvietat, que mentre que el que és legal només remet, com a fonament seu, a l’adequació a la llei, el que és legítim remet a un “dret” i uns “principis” que estan més enllà de la llei convencionalment vàlida en cada moment. Així, en les teocràcies medievals, aquest fonament, més enllà de la llei, és Déu, font inspiradora de la legitimitat del que és legal . I, en sistemes absolutistes dels segles XVI al XVIII, el fonament és el sobirà, última instància de la qual emana la legitimitat de les lleis. En el pensament polític modern, a partir de les revolucions francesa i americana, quan s’estableixen les bases de les democràcies modernes l’únic fonament reconegut de la legitimitat de les lleis és la voluntat del poble, és a dir, l’acceptació de les lleis per part d’aquells a qui la llei ha de regir.
Per això, Alexis de Tocqueville va formular a “La democràcia a Amèrica”, un clàssic indiscutible i indiscutit del pensament polític modern, que “ quan es vol parlar de les lleis polítiques [...], sempre cal començar pel dogma de la sobirania del poble”. O, en una formulació encara més expeditiva i rotunda: “El poble regna sobre el món polític [...] com Déu sobre l’Univers. És la causa i fi de totes les coses; tot ve del poble i tot hi torna”.
En les qüestions que ens ocupen aquests dies, molta gent es pregunta si el Parlament de Catalunya pot legislar d’acord amb la legitimitat que li atorguen les lleis, encara que puguin contravenir el que unes altres lleis determinen. La resposta és gairebé de parvulari de filosofia del dret: per descomptat! Entre altres raons, perquè el mateix Estatut d’Autonomia vigent el defineix així: “El Parlament representa el poble de Catalunya”. És en virtut d’aquesta capacitat representativa, que determina el seu poder i la seva funció, que no hi ha més legitimitat per al que el Parlament de Catalunya pugui determinar que “el poble de Catalunya”. Fi de la citació. Fi del debat. I, a partir d’aquí, amb calma i paciència, però amb determinació, a obrar en conseqüència.
 .

Xavier Antich (Filòsof i professor de la UDG). Diari Ara 12/Oct/2017

viernes, 8 de septiembre de 2017

Trobada de setembre

Comença una nova temporada de les trobades dels diLLUMS d'arts al forn.
Normalment ens trobem el primer dilluns de cada mes, però com que els dos primers han estat festius a Tortosa, la trobada de setembre tindrà lloc el 18 de setembre, a partir de les 20.30 hores.
Tothom està convidat a participar, a gaudir de la conversa, a intercanviar inquietuds, idees, sensacions, projectes, etc, sempre al voltant de la cultura, i de compartir taula i menjar al Forn de la Canonja de Tortosa.
De moment ja tenim confirmada per a aquesta trobada, la presència de l'escriptor i fotògraf Vicent Pellicer, que ens obsequiarà amb el passi d'una selecció de fotografies del seu darrer llibre, Terres de l'Ebre i Matarranya, encisadores.


El disgust dels escanyapobres

Un nou article mensuals que ens recomana Sisco Lahosa per a reflexionar:
.
Preàmbul:
Els atemptats de la Rambla van “eclipsar” la permanent presència en les pantalles, ràdios i premsa del dia. Ara, passat l’efecte, sembla que el problema torna a revifar; s’anuncien noves vagues... I tot plegat fa necessari aprofundir amb situacions o fets que, com aquest, ens situa en la realitat d’un país en el que hi queda molta feina per fer...
El disgust dels escanyapobres  (Diari ARA. 16 d’Agost del 2017)*
Aquests dies hem pogut i podrem sentir encara un cor de veus (encapçalades per les del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, i el seu lleial secretari d’estat, Julio Gómez Pomar) que s’exclamen amb escàndol perquè els treballadors de seguretat del Prat reclamen un augment de sou del trenta per cent en relació al salari que cobren actualment. Què s’han cregut, això no té precedents i és forassenyat. Troben que 900 euros mensuals és una remuneració ben raonable per a un treballador no especialitzat, que a més algun dia pot arribar als 1.200 si el treballador és agraciat amb algun dels complements que la mateixa empresa concedeix de forma discrecional, és a dir, com i quan li rota. Alguns consideren que fins i tot això és massa: no fa gaire vaig sentir un tertulià que defensava de manera abrandada que hi ha persones que passen amb ingressos de 500 o 600 euros al mes, “fent miracles”.
Hi ha una resposta que sorgeix de forma instintiva, i és desitjar que aquestes persones en vegin en el destret d’haver de viure un any (només un any) de la seva vida amb aquestes condicions salarials que a ells els semblen òptimes, i que després ens ho contin. Però més enllà d’això, convé recordar que certs empresaris (amb l’anuència de certs polítics) han aprofitat la crisi per imposar als treballadors unes condicions de treball que només es poden qualificar d'asfixiants i draconianes. La impresentable reforma laboral del PP ha situat Espanya al capdavant d’Europa pel que fa a atur i precarietat laboral (que hagin millorat les últimes Enquestes de Població Activa no impedeix que la situació del mercat laboral a Espanya segueixi sent extremadament delicada), amb més d’un vint per cent de ciutadans que viuen sota el llindar de la pobresa, molts dels quals a pesar del fet de tenir un lloc de treball que, tanmateix, no els permet cobrir les necessitats bàsiques. Esprémer de manera salvatge el treballador i l’autònom és la recepta de tota la vida dels empresaris ( i dels polítics) ineptes, ganduls i desaprensius, una espècia que abunda prou per aquests rodals.
De la mateixa manera, és necessari no incórrer en generalitzacions injustes ni en anàlisis maniquees. No tots els empresaris, ni de bon tros, són escanyapobres malvats com l’Oleguer i la donya Tuies de la novel·la de Narcís Oller. Moltes retallades salarials no han estat fruit de la mala fe ni de la mala gestió, sinó de la necessitat real, perquè la crisi ha estat real i els seus efectes encara ho són. I també són molts els empresaris, petits i mitjans principalment, que s’han desviscut per mantenir la decència en el seu tracte amb els treballadors (els empresaris no donen feina, la compren, i de no estafar en el preu d’aquesta compra depèn en gran part la qualitat de la seva empresa i del seu producte). Però males pràctiques com les d’AENA, ofegant els treballadors a través de subcontractacions infames  per maximitzar els beneficis, són indignes de qualsevol mercat de treball seriós.

                                                                             * Sebastià Alzamora (escriptor)

miércoles, 5 de julio de 2017

Trobada diLLUMS d'Arts al forn, juliol








El passat 3 de juliol, vam gaudir d’una nova trobada mensual dels diLLUMS d’arts al Forn, portser la més internacional fins ara, amb participació de persones d’origen rus, italià i britànic.
La vetllada fou diversa, i mig fruit de la programació i la improvisació.
Sílvia Panisello i Emigdi Subirats ens van recitar, vestits per a l’ocasió, un fragment dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, on s’esmenta el poble de Campredó.
Eduardo Margaretto ens parlà de l’associació cultura Mar de fora, de La Ràpita, i del llibre col·lectiu Mot i mirada, que barreja imatge i poesia, tot d’autors rapitencs. I clar, també ens parlà de la seva passió per John Fante.
Sílvia Panisello ens recità un poema del llibre Geografia intima do deserto, de Micheliny Vermschk, traduït per Zoraida de Torres Burgos.
Jesús M. Tibau ens llegí un fragment de Crònica del país natal, d’Artur Bladé i desumvila, i de Mazurca para dos muertos, de Camilo José Cela.
Emigdi Subirats ens recità uns quants poemes.
I vam poder conèixer alguns dels primers versos escrits en català d’Alyona Ananeva.
I El Forn de la Canonja ens oferí unes delicioses tapes, algunes, com a primícia, encara en fase de prova, a les quals vam donar la nostra gustosa opinió.
I vam riure, i xerrar, i xalar, i moltes coses més.

El 7 d’agost, més.

lunes, 5 de junio de 2017

EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

L'article que cada mes ens proposa per a reflexionar Sisco Lahosa, aquest cop en homenatge a Carles Capdevila.
.
EL NOIET DE POBLE QUE CREIA EN LES PERSONES

Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà
on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tot els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les burles d’un grup de ximples. M’ho buscava, m’acostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat d’un models participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a l’Ajuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.
Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un d’aquests pobres comissionistes et volo fer soci d’una oenagé, a tancar-me en clau als caixes i no anar-hi de nit, i m’he resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no estic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículment confiat.
Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reivindicar les ciutats, recuperar part d’aquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que t’hi acabis fent amic.


Carles Capdevilla.- La vida que aprenc. Ed. Arcàdia. Barcelona, 2017.

jueves, 11 de mayo de 2017

Trobada del mes de maig



Dilluns passat, trobada mensual dels diLLUMS d'arts al forn a Tortosa. Entre altres coses, vam comentar l'article proposat per Sisco Lahosa, vaig recomanar llibres com Alex, de Pierre Lemaitre, vaig fer una lectura, en col·laboració de Sílvia Panisello Cabrera dels sonets de Shakespeare, traduïts per Gerard Vergés, que recentment s'han reeditat, i d'un fragment d'un lllibre tan divertit i deliciós com Del bon humor tortosí, de Joan Moreria. Noemí Molinero ens va ensenyar els seus llibres infantils, vam parlar de traducció, vam gaudir de l'exposició de Llangostera que aquests dies hi ha al Forn de la Forn de La Canonja, vam fer tertúlia sobre la llengua i els models lingüístics, de forma molt distesa i riallera, comentant expressions ebrenques com "de matí manyana", o "a boqueta nit" (tertúlia que ha tingut continuïtat al nostre grup de whatsapp), vam menjar, vam beure, vam aprendre, vam compartir, vam riure....

La propera, el 5 de juny. Us la perdreu?

domingo, 7 de mayo de 2017

L'article del mes

Un nou article que Sisco Lahosa proposa per comentar, debatre o reflexionar:
.
De la veritat a la postveritat
Recordo la meva perplexitat quan, comentant un dia amb el director d’un gran diari de Catalunya els resultats de diverses enquestes preelectorals, li vaig expressar els meus dubtes sobre la validesa de moltes d’elles; havent treballat en recerques sociològiques fetes amb aquesta eina, conec alguna cosa dels valors relatius de les mostres; conec també una mica les trampes que fan algunes empreses a l’hora de fixar les mostres, que sovint no consten realment dels casos que anuncien sinó d’una proporció molt menor, que anul·la la fiabilitat dels resultats. Malauradament, entre nosaltres s’exerceix un control molt escàs de la qualitat d’aquests productes.
La resposta del director em va deixar glaçada: “No hi fa res. La notícia, en si mateixa, també crea opinió. I això és el que compta”.
Llavors em va semblar la reflexió d’un cínic. Estava davant un cas de postveritat, encara que jo no ho sabia: era un fenomen que només tenia un nom, el de falsedat. Però el cinisme s’ha generalitzat, i ho ha fet embolicant més la troca: el nom de postveritat esmenta la paraula veritat, no falsedat. Pot semblar una veritat, només que post. Com que som en una època de molts post –posthumanisme, postfotografia, postmodernisme, fins i tot – i ser post sembla de bon to, la postveritat potser també pot colar com qualsevol altra modernitat post. Que som en un moment de tornada de tot, sense saber encara, malauradament, on anem, i per això el que fem és, per ara, negar allò que ha existit, no anomenar allò que volem que sigui.
La reflexió sobre la postveritat és un repte que ens interpel·la directament. ¿Hem de deixar que es tergiversin constantment les situacions socials, que es doni per bona qualsevol versió de la realitat? Quin sentit té, llavors, que ens esforcem a escatir els fets i les seves conseqüències, si s’accepta qualsevol afirmació, contrastada o no, mentre contribueixi a escampar l’opinió que convé a qui disposa de l’altaveu? I no només ens interpel·la a nosaltres, sinó a tot tipus de recerca d’intent de trobar i difondre veritats útils. M’imagino la desesperació dels nutricionistes, per exemple, o dels farmacèutics, quan senten com es difonen postveritats que amenacen la salut de la població i quan, si intenten contrarestar-les, comproven que la seva veu no és sinó una més en el guirigall col·lectiu, un d’aquests fragments del mirall de la veritat que els déus van trencar al principi dels temps i que som incapaços de reconstruir.
Quines són les característiques de la postveritat que la fan, tanmateix, diferent de la simple i pura mentida? La postveritat és una manipulació de la veritat: no inventa un fet des de zero, sinó que parteix de qüestions i conceptes que estan legitimats en l’àmbit públic, que ja són presents en els mitjans de comunicació. És a dir, que ja ens sonen com a coneguts. I, a partir d’aquí, se’ls manipula fins a canviar-ne el sentit. Owen Jones, aquest escriptor anglès amb cara de bon noi, explica amb gran claredat com es va imposar a Anglaterra el pensament neoliberal en l’etapa de la presidenta Thatcher. “ Tot va ser obra dels think tanks* - diu-, i el secret consisteix a ser descaradament populistes”. Es tracta d’explicar les coses complicades d’una manera ben senzilla, a l’abast de tothom, i d’utilitzar elements emocionals, que mobilitzen perquè es presenten com a evidències. Cita, entre altres, una frase de Lord Bell, un dels factòtums d’aquella revolució neoliberal : “La publicitat consisteix a tenir una idea que capti la imaginació del públic i el faci canviar d’actitud o de conducta. I la política hauria de ser el mateix” ( Jones, El establishment, 2015). És així com es va soscavar el suport a l’estat del benestar explicant que era un invent per mantenir els dropos i els aprofitats, per després procedir a retallar-lo sense gaires protestes. O com es va desacreditar el sector públic i les seves empreses i serveis, dient que eren ineficaços, per poder després privatitzar-ho tot a baix preu entre la indiferència general.
Què contribueix a fer que les postveritats siguin acceptades i es difonguin? La simplicitat i l’emotivitat dels missatges incideixen en un sentiment difós entre gran part de la població: l’antiintel·lectualisme, les poques ganes d’escalfar-se el cap davant qüestions col·lectives que en gran part se’ns escapen; i també una lleu rancúnia contra la colla de tècnics saberuts que ho compliquen tot. És la base sobre la qual treballa el populisme: som el poble, hem de manar nosaltres i no els tècnics. Així que fora els tecnòcrates, preferim els cabdills, que parlen clar i fort i es fan entendre.
El populisme és molt antic, i encara cal saber què és realment populisme en aquest moment quan s’aplica a tort i a dret per desqualificar qualsevol adversari. Allò que s’està accelerant és el seu ús en els mitjans de comunicació. Ara que, entre nosaltres, el poder ja no es guanya amb les armes a la mà, calen altres armes; l’economia és la principal, però també, indubtablement, l’opinió pública. Si no fos manipulada, la gent podria acabar votant persones que s’esforcen pels interessos col·lectius. Un gran perill per a les elits, per al capital, per a l’1% que aspira a quedar-s’ho tot. La guerra dels nostres temps ja no es fa amb tancs, sinó, en gran part, amb paraules que ens amaguin la veritat i la converteixin en postveritat.
Marina Subirats – Sociòloga-
(Diari ARA. 29 d’Abril del 2017)
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Think tanks: Institució investigadora o qualsevol altre tipus d’organització que ofereix consells i idees sobre assumptes de política, comerç i interessos militars. Normalment aquest terme es refereix específicament a organitzacions on uns quants teòrics i intel·lectuals pluridisciplinaris elaboren anàlisis o recomanacions polítiques.


Alguns exemples: CIDOB, FAES, FRIDE.

Demà, diLLUMs

Demà dia 8 és el primer dilluns de mes i, per tant, toca trobada dels diLLUMS d'Arts al forn, un col·lectiu on no cal inscriure’s, on tothom és benvingut.
Com sempre, una trobada oberta a tothom qui vulgui vindre, per veure si surt alguna iniciaivita cultural interessant o, simplement, per gaudir de la companyia i la tertúlia, acompanyades de les tapes que ens oferiran al Forn de la Canonja.
Anemu-vos, i informeu a tothom que pugui estar interessat/a: escriptores, músics, pintores, fotògrafs, mims, trapezistes, ceramistes, o, simplement, gent amant de la cultura i de l'art.

Us convidem a portar  una mostra de la vostra obra per a comentar.

lunes, 24 de abril de 2017

IV Trobada d'escriptors de les Terres de l'Ebre



Sumar i xalar són dos dels verbs que procuro conjugar quan organitzo activitats culturals. Trencar barreres, fer més propers els llibres i els seus autors, col·laborar, conèixer-se, estimar.
Amb aquest ànim, Ricardo Gascón, llavors president de l’AMPA del més antic dels instituts de Tortosa, impulsà el 2014 un esmorzar de Sant Jordi per a agafar forces alimentícies i anímiques de cara a la diada del llibre i la rosa.
I amb aquesta idea també, fa un i mig, vaig idear les trobades periòdiques d’amants de la cultura (creadors i usuaris) dels diLLUMs d’arts al forn, el primer dilluns de cada mes.
Fruit d’aquestes dues il·lusions, aquest passat dissabte, 22 d’abril, ha tingut lloc la IV Trobada d’escriptors de les Terres de l’Ebre, amb un esmorzar i un dinar al Forn de la Canonja, que ha reunit una cinquantena d’autors (no tan sols literaris) arribats, no tan sols de Tortosa, sinó de tots els punts cardinals (L’Ametlla de Mar, Amposta, L’Aldea, Deltebre, Alcanar, Arnes, Jesús, Campredó, Godall, Móra d’Ebre, Vilafranca dels Ports, Falset…), gràcies a la col·laboració d’Òmnium Cultural i l’Ajuntament de Tortosa.
L’ambient és distès, les tertúlies petites s’intercalen, amb el violí de fons d’Òscar Olagaray, autors novells congenien amb els més veterans, vells amics brinden i es donen forces, suren complicitats entre el sol agraït d’abril, brollen projectes, idees, i, sobretot, emocions.
Cal destacar la presència, sempre enginyosa i alegre, de Manuel Pérez Bonfill, que rep un quadre amb el seu retrat de mans de l’autor, Agustí Forner.
Per simbolitzar l’intercanvi i la suma d’idees, es sorteja una panera amb obres aportades pels propis participants, amb un final màgic força propici per a un conte. Per a l’elecció del número que definirà la persona guanyadora, ens posem en mans del més petit de la trobada, un xiquet que tot just camina que, sota l’atenció de tots els presents i amb delicada tendresa, posa el dit sobre una de les cartes. I qui s’emportà el lot de llibres és son pare, l’escriptor Fèlix Edo que, hores més tard, recordarà que un dels seus besavis va ser mag.

La màgia dels llibres, la màgia de la vida.

martes, 4 de abril de 2017

Trobada del mes d'abril




Ahir, nova trobada al Forn de la Canonja de Tortosa del col·lectiu dels diLLUMs d'arts al forn a les quals, us recordo, tothom està convidat a participar.
Ahir, Sílvia Panisello i Sílvia Mayans ens van recitar alguna de les seves poesies, i juntament amb Jesús M. Tibau van fer una lectura d'un fragment del llibre Fins i tot els morts, de Benjamin Black.
Sisco Lahosa ens va proposar la lectura d'un nou article clultural que properament penjarem en aquest blog.
Però la vetllada d'ahir va servir per ultimar detalls de l'activitat que durem a terme per Sant Jordi, que consistirà en un esmorzar al Forn de la Canonja, el dissabte 22 d'abril, a les 9 del matí, que servirà per a agafar forces i, sobretot, per a trobar-nos tots els escriptors i escriptores que vulguin venir, i amants de la cultura en general. També hi haurà un dinar literari a les 14.00, al preu de 18 euros.
Més endavant donarem més informació. Caldrà inscriure's a dillumsdartsalforn@gmail.com
Agustí Forner ens va regalar una pintura al·legòrica per al dia de Sant Jordi, on es veuen representades diverses disciplines artístiques, com la literatura, la pintura i la música, totes elles presents a les trobades dels diLLUMS.
El Forn de la Canonja ens va oferir unes delicioses tapes que, com sempre, són una sorpresa.
La propera trobada, el 8 de maig.

lunes, 3 de abril de 2017

Hortum in bibliotheca

Article del mes que ens proposa Sisco Lahosa, publicat al diari Ara per Ponç Pons:
"Hortum in bibliotheca"

Vaig ser un lector precoç i, més que escriure, el que m'agrada és llegir,
estudiar, aprendre. La lectura va ser sempre una de les meves grans aficions. Les altres eren fer cabanes al bosc i jugar a futbol amb els amics.
En aquell temps, la pobresa es vivia alegre com el destí col·lectiu i l'única distracció possible que hi havia al nostre poble menorquí, a part dels llargs i teatrals oficis religiosos, era el cine dels diumenges.
Cine religiós, en blanc i negre, cowboys i algun Tarzan que jo intentava imitar, sense èxit, parlant amb els animals.
La meva vida de lector va estar lligada sempre a les golfes, on el meu pare, que era tallador de pell per fer sabates, tenia un taulell i cada vespre feia fores hores per mantenir la família.
Dins un armari guardàvem llibres (vides de sants, El diablo cojuelo, Don Quijote de la Mancha...) d'un frare agustí, avantpassat nostre, que havia estat ecònom de Roma i confessor particular dels papes Pius IX i Lleó XIII.
Nascut en un poblet d'una illa petita i oblidada, els llibres van ser la meva porta d'entrada al món i em van permetre viure apassionants aventures.
Que a través de signes escrits en un paper pogués sentir la veu d'una persona ja morta que m'explicava una història o em recitava un poema em va semblar la cosa més extraordinària i fascinant del món.
I llegir de nit, dins el llit, mentre a fora bramulaven aquelles fredes tramuntanades que somovien Menorca, un dels millors i més grans plaers que pot experimentar l'ésser humà.
A base de treballar cada estiu en els més variats oficis, vaig poder estudiar amb grans professors, però qui va exemplificar el meu prototipus de mestre va ser Perfecto E. Cuadrado, un savi atòpic, un encant de persona, un surrealista càvic i esquerranós, un revoltador de consciències, un maitre à penser que em va il·luminar la vida.
Vivia en un àtic ple de llibres que deixava solidàriament a tothom perquè pogués ampliar la bibliografia i cada classe seva era un retaule privilegiat d'oratòria,bonhomia, erudició, rigor científic i sentit de l'humor. Gràcies a ell, amb qui mantenc d'aleshores una efusiva amistat, vam poder descobrir el bo i millor de la vellutada llengua i la literatura portugueses. Una passió que mai no he perdut i em va permetre conèixer personalment Miguel Torga i tenir jubilosa relació d'estima i admiració amb José Saramago. Crec que en la literatura és on cada llengua assoleix la seva màxima expressió, on cada poble madura la seva personalitat i, menyspreats durant segles, crec que les noves generacions d'estudiants tenen dret a conèixer els principals autors que conformen el substrat humanista de la nostra catalana identitat.
Un poble sense literatura és un poble sense futur.
Com deia Günter Grass, "No hi ha espectacle més bonic que la mirada d'un nen que llegeix", i hem de fomentar entre tots el gust per la lectura perquè¨ ("En el principi hi havia la Paraula") és una eina civilitzadora que pot ajudar a frenar l'avenç de la barbàrie líquida i salvar molts al·lots de la trampa alienadora dels mòbils i els videojocs.
Què pretenen les noves lleis d'educació? Fer uns futurs robots de feina que mantenguin el sistema d'explotació que patim? Que els alumnes perdin la seva sensibilitat crítica i deixin de pensar, de qüestionar-se tot el que passa en la nostra injusta societat?
La literatura és una assignatura necessària, imprescindible, per arribar a entendre qui som, d'on venim i on ens volen dur, una matèria riquíssima, indispensable, per poder reflexionar sobre el sentit del que fem i la vida que portam.
Llegir és la millor manera de ser millors i més savis, més comprensius, més persones, ens ajuda a ser feliços i ens desentranya l'obscura matèria de la qual estan fets els somnis.
Llegim per tenir experiències, per viure més intensament.
Llegim i escrivim perquè, ja ho sentenciava Pessoa: "La literatura, com qualsevol art, és una demostració que no n'hi ha prou amb la vida", i segons Proust: "L'única vida realment viscuda és la literatura".
Un llibre és un amic, i una bona lectura, un massatge al cervell.
Enamorat de la literatura i els llibres, ara escric amb l'esperança de veure brillar la flama impresa de la vida en els ulls dels lectors, he descobert que, com asseverava una citació hebraica, "Déu va crear l'ésser humà per sentir-lo contar històries", i (cada dia valor i estim més la vida!) soc un home de paraula que se sent afortunat pel do i el privilegi de poder llegir.

miércoles, 8 de marzo de 2017

La trobada del mes de març





El 6 de març vam gaudir d'una nova trobada mensual, amb comentari de l'article proposat per Sisco Lahosa, amb propostes d'activitats de cara a Sant Jordi, amb la lectura d'un nou poema de Sílvia Panisello, amb la degustació dels plats proposats pel Forn de la Canonja, amb el ja tradicional cremat, i moltes coses més.
Us espreem a la propera, el 3 d'abril.

lunes, 6 de marzo de 2017

L'article del mes

Article proposat per Sisco Lahosa aquest mes:
.
En context i perspectiva (A propòsit de “Casa nostra és casa vostra”)
La migració massiva no és, ni de bon tros, un fenomen nou. Ha acompanyat l’era moderna des dels seus inicis, si bé canviant-ne una vegada i una altra i invertint-ne de tant en tant la direcció. “El nostre estil de vida” implica que hi hagi “persones sobreres”. Persones localment “inútils” – que hi són de més, que no poden tenir feina – a causa del progrés econòmic, o localment intolerables – rebutjades per raó del malestar, de les hostilitats i dels conflictes deguts a les transformacions polítiques i socials i subsegüents lluites pel poder. A més, avui dia paguem les conseqüències de la desestabilització profunda i, segons sembla, sense perspectives de la regió de l’Orient Mitjà causada per les polítiques i les aventures militars mal calculades, d’una miopia absurda i sens dubte fracassades, de les potències occidentals.
I així, els factors que hi ha darrere els moviments massius actuals en els punts de partida són dobles; però també ho són l’impacte d’aquests moviments als punts d’arribada i les reaccions dels països receptors. A les regions “desenvolupades” del planeta, en les quals busquen aixopluc tant els emigrants com els refugiats, hi ha interessos comercials que cobegen i reben amb els braços oberts l’afluència de mà d’obra barata i de persones amb habilitats que poden aportar molts beneficis. Però per al gruix de la població, que ja està prou aclaparada per la fragilitat de la seva existència i la precarietat de la seva posició socials i les seves perspectives, aquesta afluència és senyal de més competència en el mercat laboral, més incertesa i pèrdua de possibilitats de prosperar: un estat d’ànim políticament explosiu, mentre els polítics oscil·len insegurs entre desitjos incompatibles de gratificar els amos del capital a qui serveixen i d’aplacar els temors dels seus electors.
En resum, tal com estan les coses ara i com sembla que estaran durant molt de temps encara, és poc probable que s’acabi la migració massiva, ni per manca de motius, d’una banda, ni pels intents ingenus d’aturar-la, de l’altra... Aixecar murs per tal d’aturar els immigrants a pocs passos dels “nostres patis del darrere” és tan ridícul com l’anècdota que expliquen de Diògenes, el filòsof de l’antiguitat que vivia dins d’una bóta amb la qual rodolava amunt i avall dels carrers de la seva ciutat natal, Sínope. Quan li van preguntar per què es comportava d’aquella manera tan estranya, ell va respondre que, en veure que els seus veïns s’afanyaven a tancar i barrar les portes de casa seva i a esmolar les espases, va decidir que també volia contribuir a la defensa de la ciutat i impedir que fos conquerida per les tropes d’Alexandre de Macedònia que s’acostaven.
Tanmateix el que ha passat més recentment, aquests últims anys, és que s’ha produït un salt enorme en el nombre total d’immigrants que truquen a la porta d’Europa, perquè s’hi ha afegit refugiats i sol·licitants d’asil; aquest salt ha estat degut al nombre cada vegada més gran d’estats que s’ensorren, més ben dit, que ja s’han ensorrat, o, en realitat, de territoris sense estat i, per tant, també sense llei, que són escenaris d’interminables guerres tribals i sectàries, de massacres i de pillatge i d’un campi qui pugui constants. En gran mesura, aquest és el dany col·lateral causat per les expedicions militars a l’Afganistan i l’Iraq, unes expedicions errònies, nefastes i desastroses, que van portar a la substitució dels règims dictatorials per un panorama d’anarquia i violència frenètica incessants. Unes expedicions instigades i fomentades pel comerç global d’armes fora de tot control i enfortit per la cobdiciosa industria armamentística, amb el suport tàcit (encara que massa sovint exposat amb orgull en fires d’armes internacionals) de governs obsessionats per augmentar el producte nacional brut. L’allau de refugiats empesos per l’imperi de la violència arbitrària a abandonar casa seva i les seves preuades possessions, l’allau de persones que busquen refugi fugint dels camps de la mort, s’afegeix al flux constant de migrants econòmics, moguts pel desig ben humà d’allunyar-se del sòl erm i anar allà on l’herba és verda; de deixar enrere les terres empobrides i sense futur i anar a les terres somiades riques en oportunitats. D’aquest flux constant de persones que busquen l’oportunitat de tenir un nivell de vida decent ( un corrent que flueix sense parar des dels inicis de la humanitat i que la indústria moderna productora de persones sobreres i vides malaguanyades només ha accelerat), Paul Collier ens en diu:
El primer fet és que l’escletxa salarial entre el països pobres i els rics és immensa i que el procés de creixement global farà que es mantingui així durant dècades. El segon és que la migració no farà disminuir significativament aquesta escletxa perquè els mecanismes de retroacció són massa febles. El tercer és que mentre hi continuï havent migració, hi continuarà havent diàspores durant dècades. Per consegüent, l’escletxa salarial persistirà, mentre que les causes que motiven la migració augmentaran. Això implica que l’emigració des dels països pobres cap als rics s’accelerarà. En aquest futur previsible, la migració internacional no assolirà l’equilibri. Ens trobem en el començament d’un desequilibri de proporcions èpiques”*.
Segons dades del mateix autor – només disposava estadístiques fins l’any 2000- “El que va fer que la xifra es disparés de 20 milions a més de 60 milions va ser l’emigració des dels països pobres cap als rics. A més, l’augment es va accelerar dècada rere dècada... És raonable suposar que a la dècada del 2000 es continuaria accelerant”. Podem dir que, seguint la seva pròpia lògica i tendència, la població dels països pobres i la dels rics es comporten com el líquid d’uns vasos comunicants. El nombre d’immigrants tendirà a pujar buscant l’equilibri fins que els nivells de benestar s’igualin en els dos sectors, “desenvolupat” i “en vies de desenvolupament”(?), del planeta globalitzat. Així i tot, per arribar a aquest resultat probablement es tardarà moltes dècades, fins i tot excloent els girs inesperats del destí històric.

Bauman, Zygmunt.- Desconeguts a la porta de casa. Arcàdia, Barcelona 2016